Temps, espai, gravetat, matèria Ciencia

És possible, pregunta un escriptor a un físic, que tinguem una percepció enganyosa del temps ja que, com habitants de les planes, no tenim la capacitat per a discernir la complexitat de l’univers. En efecte, respon el científic, som encara habitants de les planes que compten amb la imaginació necessària per a percebre els mons plurals i la riquesa en els fenòmens que ens envolten.

El temps, tal com ocorre amb la gravetat, l’espai o la matèria, és una noció de la qual l’experiència s’allunya dels aspectes més pràctics de la vida. Tot i que resulti essencial per als processos abstractes propis de la ciència i de l’art, la comprensió comuna del temps parteix de l’experiència sensorial més immediata. Contràriament a aquesta, en la ciència es descriu el temps mitjançant l’existència d’escales i diferents nivells en la naturalesa. Entre aquests nivells, allò que ens dona la sensació del fluir del temps en connexió amb l’espai que habitem és el que produeix efectes més sorprenents i insòlits.

Detinguem-nos en la idea que gran part de l’univers, en la seva gran vastitud, està fora del nostre abast per sempre. Que l’halo de llum que transporta la informació d’un univers primordial, calent, s’ha extingit i vivim en un cosmos fred. En aquest, el fenomen amb el que concebem l’esdeveniment com a part d’una sèrie temporal, s’ha diluït en l’amplitud d’un passat remot, més enllà dels límits abarcables per les sondes espacials o els aparells d’observació astronòmica més extrems. Podem preguntar-nos fins on arriba la nostra mirada i recrear-nos en la futilitat de la pregunta. Bé és cert que si tradicionalment s’havia considerat l’univers com la regió continguda dins les fronteres de l’observable, en aquest punt de la nostra història s’accepta que el nostre univers comprèn la totalitat dels esdeveniments imperceptibles, que són a més a més determinats per l’espaitemps.

A Time Bends as We Come Closer, Pedro Torres es deté precisament als plans singulars de la realitat, inspeccionant-los amb les lents de la ciència contemporània i amb una singular visió artística. En les obres desplegades s’endevina un comentari i una atenta observació de les equacions de camp d’Einstein que van revolucionar la cosmologia. A partir d’aquestes, la idea de la gravetat com a força va ser desbancada per la noció del temps i l’espai entrellaçats en un continu pla, l’espaitemps. L’artista s’aproxima metafòricament a aquesta denominació de la gravetat com a concepte extraordinari. Els efectes i punts de contacte que es creen entre cossos i masses disposades dirigeixen la distribució de les peces a la galeria. L’ús dels neons disposats en geometries verticals i horitzontals suggereixen una relació de masses en un sistema entrellaçat. Les geometries de l’espai són, en conseqüència, distorsionades per la presència i distribució de la matèria.

La tensió de l’àmbit expositiu es desxifra a través de l’anàlisis que l’artista ha realizat al voltant de conceptes fonamentals que encara guien el comportament del nostre món; passen desapercebuts en el nostre dia a dia. Si una gran massa com la Terra alenteix el temps en les seves immediateses, i aquest efecte produeix que les coses caiguin en la superfície del planeta, arrosegant-les cap abaix, cal preguntar-se com podem intuir aquests principis. Prenem el cas de l’alteració del temps i la manera en què flueixen més lentament en un camp gravitacional fort. Es tracta d’un fet apassionant en particular a grans escales, que succeeix en espais de l’univers on la gravetat és espectacular, como en l’horitzó d’un forat negre. O, en una escala contrària, podem considerar l’individu o els objectes en un sentit estricte que s’emplaça en un entorn de temps i espai tangible només en la física clàssica, però que no existeixen en la mecànica quàntica. Convidant l’espectador a intervenir en un espai on els objectes individuals són constituïts a través del comportament, la posició i el contacte, l’artista genera un àmbit destinat a l’entrellaçat, que ens alerta de l’extensió, complexitat i magnitud dels fenòmens de la naturalesa.

Les propietats més sorprenents de les teories físiques del segle XX i les troballes posteriors en àmbits de confluència de les disciplines de la cosmologia, l’astronomia o la física de partícules, no concerneix tan sols al món de la ciència i els fenòmens descrits per ella. La filosofia i l’art cobren un paper decisiu en la transformació del coneixement i en la presa de consciència cap a una cultura més pròxima als dominis del no-humà.