Time Bends as We Come Closer Current exhibition

http://Time%20Bends%20as%20We%20Come%20Closer

Time Bends as We Come Closer és un projecte sobre la curvatura de l’espai-temps i la nostra relació amb la força de la gravetat. En la mecànica clàssica, la gravitació és una força d’atracció que actua entre els cossos amb massa, però a partir de la teoria general de la relativitat s’entén com la deformació de la geometria de l’espaitemps provocada per una massa. Una força invisible i, al contrari del que es pugui pensar, molt feble –la més feble entre les quatre interaccions fonamentals–. Una interacció a la qual nosaltres, com a cossos en relació a altres cossos, estem subjectes i la que ens ha modelat (química, física i intel·lectualment) en el nostre entorn (cosmològic i quotidià). A través de diverses obres en diferents mitjans (so, neó, text, vídeo, instal·lació), Pedro Torres proposa diferents configuracions que s’entrellacen a partir de la gravetat per a afectar els nostres cossos a mesura que ens endinsem en l’exposició.

Quan?

17.09.20 - 07.11.20.

On?

Chiquita Room

Preu

Entrada gratuïta

Visita guiada

Disponible

You’ve been swimming in gravity since the day you were born. Every cell knows where down is. Easily forgotten. Your mass and the earth’s mass calling to each other.

Steve Paxton

Time Bends as We Come Closer és un projecte d’exposició al voltant de la curvatura de l’espaitemps i la nostra relació amb la força de la gravetat. En la mecànica clàssica, la gravitació és una força d’atracció que actua entre els cossos amb massa, però a partir de la teoria general de la relativitat s’entén com la deformació de la geometria de l’espaitemps provocada per una massa. Una força invisible i, al contrari del què es pugui pensar, molt dèbil (la més dèbil de les quatre interaccions fonamentals de la naturalesa). Una interacció a la què els éssers humans, com cossos en relació a altres cossos, estem subjectes i que ens ha moldejat (química, física i intel·lectualment) en el nostre entorn quotidià i cosmològic.

La gravitació com a punt de partida sorgeix del meu interès en temes científics, sobretot relacionats amb el temps, i del propi espai físic de la galeria, la verticalitat de la qual ha afavorit vincular la reflexió sobre el temps amb la interacció gravitatòria específicament. L’exposició reuneix obres en diferents mitjans i funciona com un sistema entrellaçat. Explora la verticalitat i l’horitzontalitat, l’atracció i la repulsió. I afecta en la posició corporal del visitant: entra de peu i acaba tombat.

Chiquita-Room-PedroTorres

Chiquita-Room-PedroTorres

Chiquita-Room-PedroTorres

Chiquita-Room-PedroTorres

En la investigació prèvia al projecte, en l’àmbit artístic, dos camps destaquen en l’exploració de la gravetat: l’escultura i la dansa. Endinsant-nos en l’exposició, ens trobem amb dues peces de neó idèntiques que es presenten en parets oposades, però una en posició horitzontal i l’altra en vertical: From the Past (Score —h) i From the Future (Score v—). La base és un dibuix tridimensional, amb corbes, elipsis i rectes, que remeten a les òrbites (objecte d’estudi de la física relacionat amb els camps gravitacionals) com un sistema de cossos en relació, afectats per l’atracció de les seves masses. Cada peça és una escultura feta d’un traç de llum, que fa visible en l’aire les línies que poden connectar cossos. Amb el simple gest de girar la forma, és a dir, deixar incidir sobre ella la gravetat a partir d’un possible eix de rotació, veiem com ocupa un altre espai i es transforma completament davant dels nostres ulls (que tenen una direccionalitat fixa a causa justament de la gravetat). Les dues peces, a més de funcionar com escultures autònomes, serveixen com a partitura per a una peça de dansa basada en el contact improvisation, una tècnica desenvolupada per Steve Paxton als anys setanta.

Tiempo curvado y caíste és una instal·lació que posa en relació i contrast diversos elements: una tela de seda (que s’arruga com la pell), línies de llum que creuen l’espai (en forma de neons) i text (paraules que es fan visibles en la trobada amb el material i els ulls de qui ho mira, que guanyen sentit a la seva ment i es desfan en una dansa capritxosa d’anades i tornades del temps). De forma poètica, el text fa un repàs per la curvatura de l’espaitemps, les caigudes, les mirades i les masses, els cossos i les òrbites. El propi text es veu afectat per un moviment de caiguda i la seva lectura és contrària a la corrent: es llegeix d’abaix cap amunt.

Dues altres peces independents, però posades en relació en l’exposició, són Falling i While Thinking of Escaping (Mientras no escapamos). Falling és un àudio de 48 minuts, un paisatge sonor compost a partir de tres pistes ja existents: Walking & Falling (1982), de Laurie Anderson; Falling (2011), de Meredith Monk; i Falling, Catching (2010), d’Agnes Obel. Les tres peces remeten al fet de caure, moviment que els nostres cossos experimenten constantment a causa de la força gravitatòria, poc perceptible o conscient en el quotidià. Caminar és un permanent caure per aixecar-se. Per a ser escoltada, se li imposa a l’oient una espècie de caiguda prolongada, s’ha de tombar, el que exigeix un canvi de postura corporal del vertical a l’horitzontal. A més a més, només s’escolta la part proporcional de l’àudio en respecte a l’alçada de la sala i els dies d’exposició. Una proporció donada per un càlcul que involucra el valor de la gravetat g a la Terra.

Falling, física i conceptualment, és una obra que transita els eixos vertical i horitzontal i, de la mateixa manera, ho fa la superfície on tombar-se per escoltar-la: l’obra While Thinking of Escaping (Mientras no escapamos). Aquesta peça és una catifa de llana natural amb el dibuix de la fòrmula de la velocitat d’escapament (basada en una il·lustració d’Isaac Newton presentada en el seu Principia). La fòrmula permet calcular la velocitat que un altre cos ha de tenir per allunyar-se indefinidament d’un cos més massiu al que es vincula per la gravetat. Per les nostres pròpies capacitats (i limitacions) físiques, com a éssers humans sobre la Terra, no podem escapar-nos d’ella, estem ancorats a aquesta superfície. No obstant, el cel –sobretot el nocturn– sempre ha exercit una força d’atracció sobre els nostres ulls i les nostres ànimes i ha forjat un desig d’anar-hi, de sortir d’aquí, de volar i veure altres horitzons, també d’escapar i desaparèixer. While Thinking of Escaping (Mientras no escapamos) proposa aquest moment de suspensió, d’imaginació, de contemplació. És físicament inevitable quedar-se immòbil en aquesta posició, però la ment obeeix a altres lleis i passeja, arribant a ingravids confins insospitats.

Creixem impulsats per una espècie de moviment antigravitatori, cap amunt, fins al punt en què assolim un equilibri i ens estabilitzem, per de seguida començar a encongir-nos, doblegar-nos. Els nostres braços, tanmateix, semblen sempre recordar-nos on està el nostre fonament, apunten al nucli compartit, dibuixen una línia invisible que surt de les puntes dels nostres dits cap al centre de la Terra. La força de la gravetat actua i també limita altres cossos, inanimats. Els vincles entre àtoms per agrupar-se en mol·lècules es veuen afectats per aquesta interacció. Com més alta és una muntanya, major és la pressió en la seva base, fins el punt que, si és molt elevada, la unió entre els àtoms comença a trencar-se i la muntanya s’enfonsa en la superfície terrestre per a reduir la pressió suficient fins que es solidifica i s’estabilitza. Folded Mountain y Arm Bending mostren aquestes dues masses –una muntanya i un braç– d’escales molt dispars. Ambdues representacions es presenten materialitzades en un teixit que permet que la imatge es doblegui i, al fer-ho, li confereix un volum que anima la forma, cobra gruix i apareixen les curvatures de l’espaitemps.

En definitiva, amb Time Bends as We Come Closer parteixo de la gravetat per a parlar de cossos, d’aproximacions i de deformacions, d’allò íntim i de com ens sentim atrets els uns pels altres, de forces invisibles i del temps, de forces d’atracció i repulsió, de contradiccions, de la nostra condició, com a éssers humans, d’estar ancorats a la Terra però alhora del nostre desig supervivent d’escapar, d’una relació poètica entre art i física i de la màgia de les formes.

 

Pedro Torres

Artista en exposició

Pedro Torres

Pedro Torres centra la seva pràctica artística en temes relacionats amb els conceptes de temps, distància, memòria, llenguatge i imatge, utilitzant una varietat de mitjans en el desenvolupament de les seves obres i projectes d’investigació. Li interessa treballar aquests elements-coordenades de manera combinada i subjectiva, on el fet estètic i el concepte s’equilibren.

Saber-ne més
http://Chiquita-Room-PedroTorres-TimeBendsWEB