Cronología Arte

Text de la performance Cronologia d’Eduard Escoffet, que va tenir lloc el 16 de febrer de 2023 a The Green Parrot en el marc de l’exposició Creixement i decreixement de Howard Roark.

El 1881 Rafael Guastavino arriba a Nova York. Uns anys més tard funda la Guastavino Fireproof Construction Company i, gràcies a les seves monumentals voltes ignífugues, es converteix en el gran arquitecte de Nova York, que com altres ciutats nord-americanes havia patit grans incendis que es propagaven fàcilment perquè les cases eren de fusta. La gran volta de l’estació de Grand Central Terminal fa 46 metres d’alçada. El gran problema inicial de Guastavino va ser demostrar que aquestes voltes amb els maons plans eren resistents. En una foto, es veu Guastavino dempeus sobre una de les seves voltes per demostrar que aguantaven el pes necessari. 

El 23 de juny de 1916 Hugo Ball interpreta per primera vegada els seus poemes fonètics. Aquell mateix vespre anota al seu dietari: “He inventat un nou gènere de versos. ‘Versos sense paraules’ o poemes fonètics, en els quals l’equilibri de les vocals només es pondera i distribueix segons el valor de la seqüència de la qual parteix. Aquesta nit he recitat els primers versos d’aquesta mena. Per fer-ho m’havia construït un vestuari especial. Les meves cames estaven ficades en una columna rodona de cartró blau brillant, que m’arribava esvelta fins als malucs, de manera que fins allà tenia l’aspecte d’un gran obelisc. Al damunt portava una enorme capa fins al coll, retallada en cartró, forrada d’escarlata per dins i d’or per fora; estava subjecta al coll de tal manera que, pujant i baixant els colzes, podia moure-la com si es tractés d’unes ales. A això caldria afegir un barret de copa a ratlles blaves i blanques.” L’endemà escriu: “Amb aquest tipus de poemes fonètics vull renunciar en bloc a la llengua, que el periodisme ha tornat corrupta i impossible. Suposa una retirada a l’alquímia més íntima de la paraula, abandonar fins i tot la paraula per preservar, així, un últim recinte santíssim per a la poesia. Renuncio a fer poesia de segona mà.”

El 1920 Vladímir Tatlin presenta el seu projecte per a la torre de la Tercera Internacional, de vora 400 metres d’alçada —més alta que la Torre Eiffel—. Havia de servir per allotjar la seu del Partit Comunista, una oficina de telègrafs i diversos restaurants. La torre consistia en una estructura espiral de ferro i acer tombada cap a un costat que contenia un cub, una piràmide, un cilindre i mitja esfera de vidre. 

El 1922, The Chicago Tribune convoca un concurs internacional per erigir la seva seu, que havia de ser “the most beautiful office building in the world”. Hi participen grans noms de l’arquitectura com Eliel Saarinen, que va guanyar el segon premi, Walter Gropius, amb una proposta d’una gran modernitat, i Adolf Loos, que proposava, quasi en broma, un gratacel en forma de columna. Finalment el projecte guanyador va ser el de John Mead Howells i Raymond M. Hood, un edifici neogòtic de 141 metres. Uns anys abans, el 1918, el mateix John Mead Howells havia projectat un altre gratacel, d’estil molt semblant, per ser erigit a la plaça Catalunya de Barcelona; el que havia de ser el primer gratacel modern d’Espanya, però, finalment no es va construir, com la columna-gratacel de Loos. 

El 4 de juny de 1937, Frank Lloyd Wright fa la prova de càrrega dels pilars en forma de nenúfar que havia projectat per a la seu de Johnson Wax, a prop de Chicago. La prova es feia a petició de les autoritats municipals, que desconfiaven de la fortalesa d’uns pilars de només 23 cm de diàmetre en la seva base i 6,5 metres d’alçada. Com a mínim havien de suportar 12 tones, però finalment van arribar fins a les 60. La llegenda urbana diu que el mateix Wright s’hi va enfilar com a prova fefaent. 

El 1949 s’estrena The Fountainhead, un film basat en la novel·la homònima d’Ayn Rand, que també en firmava el guió. Explica la història de Howard Roark —interpretat per Gary Cooper—, un arquitecte ambiciós i individualista que proposa una arquitectura despullada d’ornaments, radicalment moderna i funcional, al servei d’una nova manera de viure i sense lligams amb l’academicisme i la repetició, en connexió amb els progressos tècnics. L’arquitecte encarna el prototip d’esperit humà que propugnava Rand i el film fa servir l’arquitectura per escenificar la lluita entre individualisme i col·lectivisme, amb un clar vencedor: el superhome que va a contracorrent. Ayn Rand va voler titular la seva novel·la Second-Hand Lives: si hi havia una cosa que tenia clara, és que no podem viure vides de segona mà. Hem de ser superhomes que busquen únicament el benefici propi.

El 1956 William Shockley funda el Laboratori de Semiconductors Shockley a Mountain View (Califòrnia). Va ser la primera firma especialitzada en semiconductors de silici que es va instal·lar en el que anys més tard es coneixeria com a Silicon Valley. 

El 1961 Jane Jacobs publica The Death and Life of Great American Cities, un llibre en el qual critica l’urbanisme dels anys cinquanta, que va destruir molts barris de les ciutats nord-americanes per deixar via lliure a grans autopistes urbanes i imponents construccions verticals. Jane Jacobs també va ser una gran activista que va aconseguir despertar la consciència dels ciutadans de Nova York per aturar els grans projectes urbanístics de Robert Moses, basats en les idees de Le Corbusier mal digerides. Enfront dels macroprojectes per enderrocar barris sencers i construir grans infraestructures viàries, Jacobs proposava ciutats denses amb diversitat d’usos: una ciutat a escala humana, caminable i contínua. 

El 1971 es funda a Seattle Starbucks, però no seria fins a la dècada següent que es convertiria en un dels emblemes de la ciutat capitalista. El 1987 comença a expandir el seu concepte de cafeteries: aquell tercer lloc, després de la llar i l’oficina, on et pots quedar una estona o demanar un cafè per emportar-te. Un concepte dirigit a la nova classe emergent, els yuppies. D’aquesta manera, el cafè surt de casa i de l’oficina per conquerir el carrer i omplir-lo de residus: caminar pel carrer amb el got a la mà es converteix en un símbol de llibertat i dinamisme, encara vigent avui dia. 

El 1987 Alan Greenspan, gran admirador i amic d’Ayn Rand, es converteix en president de la Reserva Federal dels Estats Units, un càrrec que va ocupar fins al 2006. 

El 18 de juny de 1999 es convoca a la City de Londres la protesta Carnival against Capital, organitzada amb motiu de la cimera del G8 a Colònia. Sota el lema “Our resistance is as transnational as capital”, un conjunt heterogeni d’activistes van aconseguir envair el centre financer de Londres —ple d’edificis com els que Roark somiava— armats amb màscares de quatre colors diferents. En oposició a la necessitat del poder d’identificar els ciutadans i de les marques de convertir cada ciutadà en usuari i marca al mateix temps, els manifestants reivindicaven el jo col·lectiu i l’anonimat. 

Al març de 2009, Garrett Camp i Travis Kalanick funden Uber, empresa dedicada a la mobilitat i el transport. El nom de l’empresa prové de l’alemany über, ‘sobre’ o ‘superior’, una referència al concepte nietzchià de superhome o übermensch. Kalanick, com altres emprenedors tecnològics de Silicon Valley, es va inspirar en l’individualisme radical d’Ayn Rand per moure’s ràpid, trencar els esquemes i buscar únicament el benefici propi, la qual cosa ens ha portat a la creació de grans monopolis que amenacen els sistemes democràtics.