Bárbara Alegre

Barcelona, 1976

Impulsada per «preguntes formadores de vida», indagacions existencials que sovint porten implícit un sentiment de solitud, la pràctica de Barbara Alegre arrela en l’autobiogràfic. S’expandeix cap enfora per adreçar-se a l’«Altre», investigant la embolicada relació entre el físic i el psicològic, tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu.
L’obra oscil·la entre imatge, subjecte i objecte per captar la naturalesa intangible del temps i el silenciós joc entre el pensament intern i la percepció sensorial. Les figures no es tracten com a retrats concrets, sinó com a receptacles anònims i llindars psicològics per a una reflexió universal.
La pràctica funciona com un ancoratge deliberat, un fèrtil indret de preservació silenciosa al qual es pot tornar per alentir el ritme i reflexionar. Mitjançant la intimitat, la suavitat i la delicadesa, les pintures busquen establir un límit de protecció i llibertat: un acte matern de cura i abraçada.