Arxius lliures! Arte

Vull parlar-vos d’una imatge que he trobat a la Biblioteca Nacional d’Espanya (BNE), del nomenclàtor i dels arxius d’imatges antigues. Però abans de començar vull donar-vos una bona notícia a propòsit d’esmentar la BNE i així alegrar-vos el primer dia de desembre: avui fa un mes, la Biblioteca Nacional d’Espanya va alliberar més de 30 milions d’imatges digitalitzades de l’Hemeroteca Digital i la Biblioteca Digital Hispànica per a la seva descàrrega, ús, modificació i distribució lliure. Un regal per a editorials, creatius, dissenyadors i artistes, però també per a la difusió de la cultura i el coneixement.

Com ja us he dit, vull parlar-vos d’una imatge que he trobat en aquest arxiu de documents i del nomenclàtor. La imatge és aquesta: 

Un marc. Un marc que no emmarca res. Un marc del qual el seu personatge ha escapat i ja no significa res més que el mateix marc. Només tenim una pista per saber qui és aquell personatge fugisser: el personatge ha oblidat emportar-se el seu nom amb ell. En la part inferior del marc veiem una inscripció que posa “Don Francisco Gómez de Quebedo Villegas”. Bé, segur que us estareu preguntant que té què veure això amb el nomenclàtor. La matèria primera del treball que va realitzar són els arxius d’imatges i aquesta m’ha recordat a un projecte que duc a terme amb la Júlia Peréz Gonell que presentarem el 2021 sobre el nomenclàtor de Barcelona, en el qual els arxius d’imatges juguen un paper important. Al projecte posem de manifest com l’acte de nominació ha perdut, en la metròpolis, la seva essència significativa i històrica per a passar a ser una referència al caos, una línia sobre el pla.

La Júlia i jo tornem a carregar de pes històric aquestes referències nominals de l’urbs. Visibilitzem trobades impossibles i anacròniques entre personatges del nomenclàtor de Barcelona que es creuen a les cantonades de la via pública. Una de les trobades és la de Quevedo amb John Lennon, que es troben en una cantonada del barri de Gràcia, igual que Goya i Mozart o Arnold Shorenberg i Giuseppe Verdi. Aquestes cantonades, que com a transeünts usem per a trobar-nos, succeeixen en la metròpolis post històrica, o més aviat, en la qual viu malgrat la història. Les cantonades s’alcen asimbòliques, carregant amb noms que no identifiquem. Però la forta càrrega ideològica i simbòlica dels noms passa desapercebuda i sigil·losa davant els nostres ulls, deixant amb elles un nom buit de significat.

Durant el període de quarantena, la Júlia i jo vam estar enviant-nos cartes que personifiquen a aquests personatges. Però la correspondència no l’escrivíem únicament nosaltres, sinó que la vam fer mitjançant la tècnica del collage, retallant fragments de les correspondències privades d’aquests personatges que trobàvem en arxius digitalitzats o en edicions que han recopilat aquesta informació. La finalitat és refer una nova conversa a quatre veus mitjançant la reutilització de fragments del passat perquè la història aflori d’aquests noms muts tallats en pedra. Es tracta d’una correspondència de veus que s’han perdut entre el soroll urbà, d’una trobada impossible que la ciutat ens imposa i que queda ocult. Mar Arza, en la seva obra Poema de certa estructura comparable a una ciutat que va realitzar amb Chiquita Edicions per a l’exposició Barcelona Plan B, parla també del nomenclàtor. L’artista traça un plànol en el qual consten carrers que no advoquen per aquesta càrrega ideològica i política encoberta, sinó que nomenen la vida, la creativitat, la naturalesa i l’humà. Apareixen noms com carrer de l’oblit, carrer de l’eterna memòria, plaça de les cascades, placeta dels blaus o jardins de la calma. Tots ells ens situen en una cartografia lingüística del comú i el col·lectiu. Són formes diferents de parlar d’aquesta càrrega ideològica encoberta de les ciutats, Mar en aquest cas les invisibilitza i posa l’accent en allò que es troba, en les vivències i el quotidià, nosaltres en canvi les posem de manifest, però ambdues ho fem des de la poètica.

És per això que en topar-me amb aquesta imatge he pensat en aquest projecte. Igual que el personatge històric del marc s’ha escapolit de la representació i ens ha deixat únicament el seu nom, els personatges que donen nom als carrers se n’han anat i ens han deixat lletres buides. És només una referència que ens ajuda a situar-nos a la ciutat. La digitalització d’imatges antigues per al seu ús lliure és una pràctica que cada vegada està més estesa. Això obre la porta a un lloc replet d’un vast cos històric, a vegades anònim i mut, que demana a crits ser analitzat i revisat. Perquè a aquests arxius no els ocorri el mateix que als carrers o a la imatge del marc i acabin sent documents sense història han de ser revisats. Aquestes vastes quantitats d’imatges a l’abast de tots donen a llum a noves línies de creació i recerca i amb això noves maneres d’analitzar i refer la història. És per això que faig un anomenat a artistes, dissenyadors, creadors i pensadors de tota mena perquè revisin i facin ús d’aquests arxius i que així no caiguin en l’oblit.