El dibuix de les òrbites de les muntanyes. Arte

Com molts ja sabreu el tema que ens travessa ara a Chiquita Room és la gravetat. En l’exposició actual de Pedro Torres hi ha una obra que ens parla d’ella a través d’una muntanya. Es titula “Folded Mountain” i en aquesta podem veure una impressió en seda de la imatge d’una muntanya que està plegada i afectada per la gravetat. És per això que en aquesta ocasió parlaré de muntanyes. Buscant informació vaig topar-me amb una representació molt comuna de les muntanyes, però que va cridar la meva atenció, em refereixo a les corbes de nivell. Aquesta forma de representació a través de línies ens indica l’altitud i inclinació d’un terreny i acostumem a veure-la en els mapes topogràfics. El primer que em va venir al capdavant quan vaig veure aquestes línies va ser que semblaven òrbites, segurament influenciada per la meva momentània fixació en el tema de la gravetat, i va ser curiós descobrir que la primera vegada que es va posar en pràctica la teoria de les corbes de nivell va ser en un experiment gravitatori.

Resulta que el 1774 es va celebrar a Escòcia un concurs de muntanyes. No va ser un concurs d’escalada, ni de bellesa, ni de fauna i flora. Va ser un concurs científic. La muntanya guanyadora tindria l’oportunitat de participar en un experiment pioner per a calcular el pes i la massa del planeta Terra, i a conseqüència d’això calcular el pes i massa de la resta de planetes. Una gran oportunitat per a una muntanya escocesa de guanyar renom internacional.

L’experiment consistia a mesurar la desviació que sofria un pèndol en el seu eix vertical a causa de l’atracció gravitacional d’una muntanya propera. La idea original d’aquest experiment va ser postulada per Newton com a demostració pràctica de la llei gravitacional en el tercer llibre dels seus Principia, però en el moment va descartar la idea de la seva posada en pràctica. Segons ell, per a demostrar les seves teories havien de posar un pèndol a prop d’una massa molt gran, com és el cas d’una muntanya, i aquest per la força gravitacional es desviaria. Aquesta petita desviació del pèndol dependria dels volums i densitats entre la Terra i la muntanya en qüestió. Si s’aconseguia determinar el volum i densitat de la muntanya es podria trobar el volum i densitat de la Terra i, a partir d’ella, extrapolar els valors als planetes i astres pròxims.

Nevil Maskelyne, un segle després de Newton, va decidir proposar l’experiment a la Royal Society, ja que en aquells dies es comptava amb la tecnologia i instruments necessaris per a fer tals mesuraments. El jurat del concurs va ser l’astrònom anglès Charles Mason, el qual va iniciar un viatge per les terres altes escoceses visitant una per una a les candidates que havien complert amb una sèrie de requisits:

-havien de ser muntanyes solitàries. D’aquesta manera no hi hauria cap altra atracció gravitacional a prop que pogués afectar en els mesuraments.

-es necessitaven muntanyes molt altes i amples de nord a sud i d’est a oest. Com més gran fos la seva massa, major atracció gravitatòria tindria.

-a més, a ser possible, havien de ser simètriques. D’aquesta manera seria més fàcil calcular el seu volum i densitat.

Mason va entrevistar al llarg d’un estiu sencer a diferents muntanyes. La primera d’elles va ser Pendle Hill, una muntanya situada a l’est de Lancashire. Mesurava 557 metres sobre el nivell de la mar. Vivia sola enmig d’una gran plana verda. A l’estada de Mason, assegut a la faldilla de la muntanya, aquesta li va explicar la seva història. Era una muntanya que vivia envoltada d’un halo místic i sobrenatural. Li va explicar la història de George Fox, fundador dels Quàquers, una societat religiosa. Aquest, buscant un lloc per a assentar-se amb la seva gent es va veure atret per ella, i en arribar al seu cim després de molt d’esforç va tenir una visió en la qual Déu li deia els llocs apropiats per a albergar al seu poble. I així va ser. També li va explicar la història de les bruixes, habitants dels seus prats durant molt de temps. Ella les va allotjar fins que van esdevenir els coneguts judicis de Pendle Hill. Li va explicar com la seva tranquil·litat es va veure afectada perquè tenia fama de lloc fosc, on no existia la llei i on vivien dones i homes que basaven el seu coneixement en les herbes, els cicles de la lluna i el verí dels insectes. Al segle XVII, 11 dones van ser sentenciades i executades per bruixeria. Ho explicava amb ràbia i patiment. Pendle Hill era una muntanya misteriosa. Al cap d’uns dies Mason va marxar.

Va continuar el seu camí fins a arribar a Helvellyn, una muntanya de 950 metres d’altura que es trobava entre dos llacs. Era enorme i imponent, el tercer punt més alt d’Anglaterra. La seva pell contenia cales glacials i crestes afilades al seu costat est. Les seves entranyes eren roques volcàniques formades per erupcions violentes fa 450 milions d’anys. Regnava el color blanc, el verd i el fred. Es notava que estava acostumada a la gent. Des de feia segles els pastors caminaven les seves senderes i des de feia uns quants anys alguns senderistes s’havien acostat a ella i s’atrevien a caminar les seves crestes. A Mason li va semblar una bona muntanya, però no es tractava de simpatia ni d’amistats, havia de ser rigorós i científic. Va marxar i va seguir amb la seva recerca al llarg d’Escòcia. Un dia d’aquests va arribar a Schiehallion. Una muntanya de 1083 metres d’altura, filla de Ben Lawers, però allunyada de la seva família. Estava repleta de molsa, brucs i nabius. Els veïns d’aquesta muntanya es veien magnetizades per ella i acudien al llac Rannoch a mirar-la. Molts la confonien amb un volcà a causa de la seva perfecta forma cònica. Va ser sens dubte, la guanyadora del concurs.

Es van instal·lar allà un grup d’agrimensors, matemàtics i astrònoms per a dur a terme l’àrdua tasca de calcular el pes i la massa del món (que per si a algú li interessa el resultat dels seus mesuraments va ser 5.000.000.000.000.000.000.000 de tones de massa terrestre). Nevil Maskelyne va liderar el projecte, ajudat pels matemàtics Charles Hutton i Reuben Burrow. Aquests juntament amb un grup d’agrimensors van utilitzar les corbes de nivell de les quals parlava al principi per a calcular la massa de la muntanya. La teoria de les corbes de nivell era anterior, però va ser la primera vegada que es va posar en pràctica. Quan vaig veure les corbes de nivell mentre buscava informació sobre les muntanyes i la gravetat em van remetre directament a òrbites que giren entorn a un centre de gravetat. Potser és per això que Pendle Hill atreia a les bruixes i Quakers, Helvellyn a pastors i senderistes i Schiehallion a veïns del llac Rannoch i científics que tenien la gran ambició de pesar el món. I encara que aquestes corbes de nivell no siguin més que seccions d’altitud i inclinació, imaginava que no sols ens indiquen l’altura i inclinació del terreny, sinó que també dibuixen les òrbites, les muntanyes.