Ciudad fractal

Gran part de l’interès que desperten els mapes i els plans potser és degut a la posició celestial que ocupa l’usuari. Mirar un pla és adoptar la posició de Déu, que ho mira tot des del cel.

Segurament Idelfons Cerdà s’adonava d’aquest control quan traçava carrers, avingudes i places amb tiralínies sobre Barcelona i va voler dissenyar una ciutat més justa. A més, d’haver-se dut a terme íntegrament, el Pla Cerdà projectava una ciutat utòpica, descentralitzada i horitzontal. Ha quedat el seu traçat original en forma de quadrícula de cantonades aixamfranades, proporcions molt airejades i lluminoses, però no es va acabar de dur a terme la idea de pomes obertes amb jardins interiors, que era la part lúdica del projecte. La part no productiva sinó més reproductiva, que ocupava l’Eixample íntegrament.

Pel que sembla, Cerdà tenia interès per la càbala i el seu Pla està relacionat amb les deu sefirot (esferes) o Arbre de la vida hebreu. Així, la seva concepció moderna de la ciutat té inspiració divina però està al servei de l’urbanisme com a ciència capitalista. Per a mi, una alternativa utòpica per a la Barcelona de 1860 seria ecològica. La vida en el centre. Una ciutat menys funcionalista, menys pensada per a la producció, més heterogènia i preparada per a la diversitat, que superi el model de geometria euclidiana i la separació de funcions i accepti els models en xarxa. A la meva ciutat utòpica la gent té temps i ho gaudeix. L’organització és entròpica, fractal i a escala humana.

El creixement fractal crea estructures similars en qualsevol escala i temps. D’aquesta manera, una cosa petita i ràpid, com una lluna de cotxe trencada en segons, pot semblar-se a una ciutat construïda durant 2000 anys, canviant el déu que controla des del cel per a tornar la intel·ligència de la naturalesa.