Premis com a pans Art

Com són els premis en l’art!, veritat? A vegades semblen una estafa i altres realment són el que semblen: reconeixen un treball ben fet, una trajectòria coherent, una originalitat. En cap cas és interessant escopir cap amunt així que avui celebrarem, especialment, els merescuts guardons. Que siguin aquests els que es reparteixen com a pans, si us plau. I si són tan bonics com els del projecte Baked de Formafantasma, millor que millor.

Aquests últims dies hem brindat ben a gust i abundantment per dos premis nacionals de dues artistes de primera. Amb elles hi ha hagut l’ocasió i l’honor de col·laborar en dos projectes col·lectius propis. La primera notícia va ser la del Premi Nacional d’Il·lustració 2020 per a Sonia Pulido. Què fort, què fort! Un hurra ben alt per aquesta autora brillant que ha estat premiada per “la seva àmplia trajectòria a nivell nacional i internacional i la seva versatilitat, que abasta gairebé totes les àrees de la il·lustració: novel·la gràfica, il·lustració editorial i publicitat”. Es van oblidar d’esmentar l’art i l’amor, així que, des d’aquí, tornem a donar les gràcies a la Sonia per la Temprança, l’edició de la qual per a l’exposició Arcana (Els secrets del tarot) és l’obra més estimada pel públic chiquito, que l’ha convertit en supervendes de la galeria i continua emportant-se tots els aplaudiments quan la gent la contempla mentre va al bany.

I avui ens llevem amb una altra gran notícia: Raquel García-Tomás rep el Premi Nacional de Música 2020. Que bé! Un altre hurra ben alt per aquesta compositora fulgurant que rep aquest reconeixement per “el caràcter interdisciplinari, innovador i arriscat d’un llenguatge compositiu singular i propi”, “la qualitat experimental del seu treball” i “l’amplitud i diversitat del seu catàleg”.

La Raquel, que no s’ho creia per la seva joventut, va ser qui va compondre el tema Espiritual per al projecte Canciones de repente cuando ya estaba en la cama una bogeria màxima i molt divertida a partir del llibre de poemes il·lustrats de Pere Ginard que, com no tenien música malgrat dir-se així, vam decidir convidar diferents bandes a posar-la-hi.

Per a acabar, un repàs pels premis d’una altra de les nostres grans de l’art preferides, Esther Ferrer, guanyadora del Premi Nacional d’Arts Plàstiques el 2008 i del Premi Velázquez d’Arts Plàstiques el 2014. En aquesta època, Chiquita ja tenia opinió, i inaugurava la secció Moment F(l)an de Radi Fluorescer amb aquesta dona de bandera. Per al record la seva trobada en un pas de zebra de Barcelona

– Però em coneixes? Va etzibar Esther.

– Jo t’estimo, va dir Chiquita.

Com no estimar a la reina de la performancia, pionera de la performance radical i conceptual a l’Espanya dels anys seixanta, quan va entrar a formar part del grup musical d’avantguarda ZAJ; amb Juan Hidalgo, Ramón Barce i Walter Marchetti, influenciats pel neodadaisme i John Cage. Va ser allà on va fer de l’art d’acció el seu principal mitjà. Com no estimar a una dona que en guanyar un premi Velázquez va pronunciar: “encara que em donin un premi no em faran callar, no m’impediran dir el que penso, i crec que la cultura a Espanya és un desastre, cal ajudar a tots els creadors, no entenc per què els artistes han de ser els més desfavorits, sé que hi ha gent que ho està passant pitjor que els artistes, però la creació en general, està patint molt.”

Paraules que per desgràcia i per la situació que travessem, avui en dia són més actuals que mai. Però bé, el més interessant d’aquesta gran artista és la seva declaració d’intencions i el motor del seu treball. Esther Ferrer sempre ha predicat un art lliure d’interpretació, que no condiciona a l’espectador i que s’enriqueix a partir de les experiències, els gustos i les preferències personals de cada individu. I aquesta concepció de l’art és la raó de ser de Chiquita Room.

Fins el 7 de febrer, es poden veure cosetes seves en l’exposició Acció. Una història provisional dels 90 al MACBA.