Extinció Arte

Text de la performance Extinció d’Eduard Escoffet, que va tenir lloc el 2 de febrer de 2023 a Chiquita Room amb la participació de la poeta Míriam Cano.

3, 2, 1

La Terra ha viscut cinc esdeveniments d’extinció massiva després de la gran explosió cambriana de fa 539 milions d’anys. Aquestes extincions es van donar al final de cadascun dels períodes Ordovicià, Devonià, Permià, Triàsic i Cretaci. Ara mateix ens acostem a la sisena extinció massiva, la primera provocada per l’espècie humana.

Els experts estimen que la Terra té al voltant de 4.570 milions d’anys. Però no va ser fins fa uns 70.000 anys que, segons Noam Chomsky, va aparèixer en els humans la capacitat genètica per al llenguatge. En els darrers anys, diverses investigacions assenyalen que el llenguatge humà, pel que fa a la part melòdica i l’estructuració de fonemes, té un origen evolutiu comú amb el llenguatge dels ocells; fins i tot s’ha arribat a constatar que els mateixos gens que possibiliten la parla humana possibiliten també el cant de les aus.

Però força abans de l’arribada del llenguatge i de l’homo sapiens, es va produir una aparició sobtada (en termes geològics) d’organismes macroscòpics multicel·lulars. És el que coneixem com a explosió cambriana. No hi ha consens científic sobre les causes d’aquest augment d’organismes, tampoc se sap si realment va ser tan sobtat com per anomenar-ho explosió. El que és segur és que és una explosió en càmera lenta: imagineu-vos un esclat que dura 20 milions d’anys. Un temps prou llarg com perquè la Terra veiés augmentar el nombre i la diversitat dels seus habitants.

De les cinc extincions massives que s’han donat des de llavors, la més devastadora és la que es va donar al final del període Permià: 9 de cada 10 espècies van desaparèixer. I aquesta extinció va donar lloc al període Triàsic. Durant el període Permià s’havia format pangea, un gran supercontinent que donaria pas més tard, bastant més tard, als continents actuals. Les parts interiors d’aquesta gran extensió eren fresques i seques, la costa més càlida i humida. Tot al voltant s’estenia el gran oceà Pantalàssic o senzillament Pantalassa, és a dir, tots els mars en un.

Durant el Permià la vida va colonitzar les terres emergides i l’augment de la temperatura va permetre la diversificació d’organismes. La vida vegetal es va estendre i va proporcionar una important font d’aliment per a molts animals terrestres. Al final del Permià, però, les condicions es van tornar insostenibles per a la majoria de la vida: aproximadament el 95% de les espècies marines i el 70% de les terrestres van desaparèixer en un període molt breu (geològicament parlant, esclar).

Se suposa que els oceans es van escalfar i que el metabolisme dels animals marins es va accelerar, raó per la qual necessitaven més oxigen, i els oceans càlids, precisament, contenen menys oxigen. Es desconeix el motiu d’aquest escalfament; actualment hi ha tres hipòtesis. Tampoc se sap si va ser sobtat o aquest procés va durar alguns milers d’anys.

Com la resta d’extincions massives que ha conegut el nostre planeta, va marcar el final d’un període i l’inici del següent. Després de l’extinció que va marcar el final del Permià, va començar el Triàsic, el primer dels tres períodes que formen l’era del Mesozoic. Quin període començarà després de la sisena extinció massiva, la que s’acosta irremeiablement?

La vida és una llei universal, però estar viu és l’excepció. Només tenim una certesa: els morts són majoria i els vius som només una minoria dels éssers humans que hem habitat aquest planeta. Una petita anècdota que es perd entre eres geològiques. Els descendents de Noè que van sobreviure al diluvi es van organitzar per construir una torre que pogués atènyer el cel. Jahvè els va condemnar a parlar diferents llengües, la qual cosa els va impedir entendre’s per fer realitat el projecte comú. Actualment, amb un creixement anual de la població mundial d’uns 90 milions de persones, la globalització amenaça la diversitat cultural i lingüística, però sobretot la vida mateixa: potser la guerra per l’aigua i la majoria dels recursos bàsics marcarà la nostra vida futura. La vida i els somnis es mouen entre el diluvi i la sequera. I tant la vida com els somnis són obstinats, sobreviuen tots els silencis.