Un àlbum Exposició

1. Dimarts, 15 de febrer de 2022. A la galeria, hi ha una taula disposada amb vaixella.

Un sopar, un menú i un glossari.
Sis comensals, sis quaderns de notes, una gravadora i una càmera fotogràfica. No hi ha testimonis, ni mòbils, ni instruccions o expectativa.

Tot el que passi durant la vetllada s’esvairà en el record, llevat dels registres deixats expressament pels convidats, en forma d’escrit, imatge o gravació sonora. Si així ho desitgen.

Quedaran també les empremtes de tota taula compartida: molles a les tovalles, copes a mitges i tovallons maltractats. Segurament.

De tot això, encarnant una mena d’artista forense, la Mercè obtindrà les idees i la documentació que li permetran crear una obra en forma de llibre.
Most likely.

2. A desgrat de l’Alícia, els llibres venen formats per textos, compostos per paraules, construïdes per lletres.

La taula que rep als convidats és plena d’inscripcions: paraules brodades a les tovalles, gravades en copes i coberts o tallades a la porcellana.

Menja’m, beu-me, llegeix-me.

Són part d’un glossari singular, una breu relació de paraules que l’artista desitja compartir amb els seus convidats. Li agraden pel seu so o el seu significat, però sobretot perquè estan inscrites en la seva biografia. Totes li remeten a un lloc, un temps o una persona determinada. Per això, al costat de la taula, es facilita aquest glossari imprès. Tindran els comensals quelcom de similar, experiències que facin seves certes paraules? En compartiran alguna? Imaginen les paraules de la mateixa manera, color o forma?

El glossari és un entremès per encendre la conversa. Les lletres arribaran amb la sopa, naturalment.

3.Tant de bo totes les vetllades comencessin com un joc i acabessin amb
un llibre. Però hi ha molts tipus de llibres i existeixen maneres infinites de saltar-se les regles. En aquesta trobada tot és estrany i familiar alhora. Reglat i imprevisible. Secret, domèstic i públic. Discretament unheimlich. Hi ha uns desconeguts que comparteixen taula, pa i vi, davant d’un rebost. A l’altre extrem, només un vidre els separa del carrer. El sopar pot tenir lloc a la vista dels vianants però, tanmateix, només transcendirà el que ells enregistrin. Fragments d’una nit. Ruïnes deixades curosament a partir de les quals construir sentit. No és aquesta la labor de l’artista?

4. Existeix una modalitat de mosaic romà, vulgarment conegut com a «terra sense escombrar», en el qual representaven les deixalles pròpies de qualsevol cuina o bacanal: pinces de llagosta, ossos de pollastre, clofolles de fruita seca i, sovint, un ratolinet ensumant les restes. Segons les seves supersticions, el menjar que queia al terra no es recollia, el reclamaven els difunts, enterrats freqüentment sota la mateixa casa. La tradició es va concretar en aquest estrany gènere artístic, que sembla reivindicar la idea que cap resta està del tot perduda, sinó que és origen d’un altre cicle, un altre procés.

Un llit desfet o una taula no desparada poden ser també un punt de partida. 5. Allò memorable és sempre escàs.

6. Orquestrar experiències per destil·lar idees té quelcom d’esotèric, demiúrgic. És una estranya forma d’intercanvi. que és com hauria de definir-se la creativitat. El teu glossari a canvi del meu. I algunes paraules ja no seran les mateixes mai més. Com créixer, sinó?

7. No existeix raó per llistar aquest text, llevat del meu amor per les llistes.

Andrés Hispano Comissari