Otrografías Exposició

Seminari impartit per la psicoanalista Montserrat Rodríguez Garzo.

Què causa l’emergència de les escriptures artístiques?, què sabem de la seva sintaxi?, què de la seva ortografia? Què causa la perseverança de l’artista? Fins a la Baixa Edat Mitjana no es forma el concepte d’art en el sentit actual de la noció, assumpte que interroga l’especificitat, la causalitat i la funció de l’obra d’art i que no implica la inexistència d’aquestes produccions en altres espais de la història. La formació d’aquest concepte no és aliena a la constitució de la plusvàlua, a les seves dinàmiques, fonament de la dissolució del que va ser el règim feudal, ni a l’assentament de la dimensió ideal del valor d’ús, sigui el que sigui la matèria artística.

Què regula l’escriptura artística?, quin ordre l’expressa?, què satisfà?, què tracta aquest dir? En les produccions artístiques no hi ha ordre a priori. No hi ha proposició prèvia amb la qual fer artísticament. Els temes, a manera d’embolcall, vénen després. En cas de ser apriorístics, l’obra seria una versió del tema o la seva conseqüència i no estaríem al camp definible com ex nihilo. Hi ha enunciacions, sens dubte, que emboliquen la causa del dir artístic i són ingredients necessaris per a la seva posada en forma. “Enforma” d’un dir que interroga la noció de cos i es fa sentir. Presència d’un cos que es fa sentir, literalment. Llavors, si no hi ha un ordre previ, què hi ha?, abisme?, caos? “Una pintura que no comprèn el seu propi abisme (…) no és una pintura” , diu Deleuze.

Què proposa Otrografías? El neologisme al·ludeix a la multiplicitat en la qual l’escriptura de l’Altre es fa present, literalment. L’escriptura es presenta de tal o tal altra manera: com a partitura, fórmula, pel·lícula, pintura, arquitectura, relat… Maneres de l’Altre que s’emboliquen amb el cos i que responen a la subjectivitat de l’època en la qual es produeixen; formes escripturals que no s’expressen mitjançant un acord, perquè en l’escriptura artística no hi ha codi que la representi, no hi ha forma apropiable del dir. Otrografías interroga l’emergència i la consistència subjectiva de l’obrar artístic mitjançant el treball de quatre artistes: Estanis Ferrer, Dolors Salillas, Rosalina Sicart i Margarita Veiga, i el d’un més, Gustavo Collado, un matemàtic interpel·lat per l’esdeveniment de l’artístic que tracta de dir per aquí. Els cinc treballen amb l’emergència, amb el que sorgeix més enllà del sentit per a transmetre el que només es pot dir artísticament.

Descàrrega la fulla de sala fent clic aquí.