Els homes m’expliquen coses Perspectiva

Aquesta carta és difícil d’escriure, però en la mesura que soc conscient que el meu silenci no em protegirà és important que l’escrigui. Fa uns dies formava part d’una conversa amb un home i dues dones més. En un moment donat, l’home va inquirir si jo coneixia la discoteca Sutton Barcelona. Crec que mai he estat, però intentava fer memòria perquè alguna vegada l’he sentit esmentar. Llavors va ser quan l’home va començar a relatar la seva “versió periodística” de la violació que un conegut futbolista va perpetrar allà fa poc a una noia de 17 anys, sorprès que jo no conegués la notícia. Malgrat que vaig dir més d’una, dues i tres vegades que no volia saber del tema, l’home va continuar parlant i donant detalls del que allà va succeir: la va tancar al bany, durant 17 minuts… L’única cosa que hauria volgut saber en aquell moment era com es deia la noia, encara que no m’atreviria a pronunciar el seu nom, i com estava ara, si tindria companyia i accés a ajuda professional per fer front al trauma. No sé res.

En la conversa, encara que una altra de les dones va cridar l’atenció a l’home sobre mi: “Però no estàs sentint que no vol parlar del tema?” Ell va respondre: “Bé, si ella no fa falta que parli”. No, esclar que no fa falta que parli, ja estava ell dient tot el que havia de dir, malgrat que jo hagués fet evident el meu no consentiment per escoltar. “Com no t’has assabentat si no es parla d’una altra cosa en tots els mitjans de comunicació?” La resposta és molt fàcil, fa temps que vaig decidir voluntàriament no mantenir-me informada de “l’actualitat”, o fer-ho d’una manera molt selectiva, perquè als meus anys ja sé que el meu nivell de sensibilitat no pot suportar unes certes atrocitats i perquè trigo molt temps a reparar el mal esgarrifós de la informació.

Potser l’home  que parlava i parlava no sabia que jo no he estat violada per un futbolista en el bany d’una discoteca, com tampoc que als 19 anys un tipus es masturbava al meu costat en un autobús quan tornava a casa. Poques vegades he desitjat amb tantes forces tenir el superpoder de desaparèixer, o de travessar vidres, però la por i el fàstic em van paralitzar i no vaig poder aixecar la veu ni el meu cos per a sortir de la situació i esquivar l’escena, que 23 anys després encara és un record molt viu en la meva memòria.

Potser aquest home tampoc sap que dia si dia no havia de sortejar a un exhibicionista cada vegada que tornava a la residència d’estudiants el primer any d’universitat vivint a Madrid, o que anys més tard, en una altra discoteca barcelonina, més d’una i dues i tres vegades, algun home s’havia permès tocar-me per davant i per darrere sense el meu consentiment, fent-me dubtar de si era jo la que provocava els greuges. Allà va ser quan em vaig animar a demanar a les persones responsables de l’Apolo que els cartells contra l’assetjament sexual estiguessin també en els banys dels homes, i no només als banys de les dones. Com tampoc li ho vaig dir mai, aquest home no sabrà que quan vivia a Eivissa, un amic d’un amic, al qual vaig oferir la meitat del meu llit perquè no hagués de passar la nit a la intempèrie, va pensar que l’altra meitat del llit, que jo ocupava, també estava disponible per a ell, amb la consegüent autoexpulsió del meu propi espai i de l’angoixa corresponent de tornar a trobar-me en situacions així. Podria seguir, però crec que és suficient.

Just uns dies abans de l’incident de la conversa, jo havia rescatat de la meva biblioteca el conjunt d’assajos que comença amb Men Explain Things to Me (Els homes m’expliquen coses), de Rebecca Solnit, i l’havia deixat a la tauleta per a rellegir-lo. Amb el cos i la ment plens de disgust vaig començar a llegir de nou i vaig agrair a Rebecca la seva contundència en l’exposició de la persistent desigualtat entre homes i dones i la violència basada en el gènere. Malgrat la duresa, vaig agrair de cor ser testimoni de la seva experiència personal i de tants altres exemples reals de com els homes mostren una autoritat que no s’han guanyat, mentre les dones hem estat educades per a acceptar aquesta realitat sense qüestionar-la. Gràcies per la teva claredat meridiana, Rebecca, gràcies per deixar constància que “alguns homes expliquen coses que no haurien d’explicar i no escolten coses que haurien d’escoltar”.

A continuació la dedicatòria de Rebecca que obre el seu llibre, per i per a nosaltres, i alguns altres assumptes relacionats amb el que passarà pròximament en aquesta habitació.

A les àvies, a aquelles que lluiten per la igualtat de drets, a les somiadores, als homes que ho entenen, a les joves que continuen amb la lluita, a les més grans que van obrir el camí, a les converses sense fi i a un món que permetrà que Ella Nachimovitz (nascuda al gener de 2014) es desenvolupi per a viure plenament la seva vida.