Como me pintes las cortinas te mato

Yannick Sanches acudeix a la idea de llindar, en clau d’humor, per a la seva proposta entorn de l’arcà sense nom, conegut com La mort, el significat de la qual s’interpreta generalment com a canvi, mutació, transformació. Vestint la porta de la galeria amb una cortina que s’ha de travessar per a entrar i sortir de l’exposició, Yannick bolca sobre ella el seu interès en el propi món creatiu, partint de la possibilitat que, després de la mort física, es pugui “donar el cos a l’art”. Així, i amb l’ajuda de Eloise Edgington en la conceptualització, converteix la seva obra en esbossos d’obres possibles, fugint de donar com a definitiva la proposta i, en canvi, interpel·lant als espectadors per a donar, paradoxalment, noves capes i vida a la peça. Per a això, rescata als personatges de Nancy i Sluggo, creats pel caricaturista Ernie Bushmiller en els anys 30, i així referència irònicament diferents escenaris de l’art contemporani. Durant els tres mesos que dura l’exposició, fa l’exercici de portar la peça encara més enllà i li confereix una nova dimensió, proposant tatuar a les persones visitants en la galeria, per a portar alguns dels seus dissenys i donar-los nova vida en els seus cossos.

Dues cortines de loneta de 122 x 388 cm cadascuna pintades a mà amb un retolador.