Cargando Eventos

Orden público: Vagos, Maleantes y Peligrosidad Social Exposició

Daniel Gasol

“Orden público: Vagos, Maleantes y Peligrosidad Social” és un projecte de Daniel Gasol que realitza contraban d’expedients de la llei de “vagos y maleantes” (1933-1970) i “peligrosidad social” (1970-1995) per a pensar com la legislació converteix a les classes desfavorides en delinqüents que han de redimir-se a través del treball per a l’Estat.

Quan?

1 desembre - 5 febrer 2022
1 desembre 2021 5 febrer 2022 De dimarts a divendres: 12:00 – 20:00 Dissabte: 11:00 – 15:00

On?

Chiquita Room
  • Este evento ha pasado.

Reserva la teva entrada per Orden público: Vagos, Maleantes y Peligrosidad Social
1 desembre - 5 febrer 2022
De dimarts a divendres
12:00 – 20:00 Dissabte
11:00 – 15:00

Reserva ara
1 desembre 2021 - 5 febrer 2022

ACTIVITATS

Inauguració
Dimecres, 1 de desembre de 2021 a les 19h.

Visita guiada per l’artista a l’exposició
Dimecres, 15 de desembre de 2021 de 19 a 20 h Chiquita Room. Villarroel, 25. Barcelona. Activitat gratuïta.

 “Expedient personal: assaig sobre la burocràcia”
Dijous, 20 de gener de 2022 de 19 a 20.30 h Galeria 4, La Model. Entença, 155. Barcelona. Taller gratuït.

“Legislació i drets socials”
Taula rodona amb Antoni Ruiz i Silvia Reyes, persones vinculades a detencions per perillositat social.
Dijous, 27 de gener de 2022 de 19 a 20.30 h
Galeria 4, La Model. Entença, 155. Barcelona.
Activitat gratuïta.

Visita guiada per l’artista a l’exposició
Dimecres, 2 de febrer de 2022 de 19 a 20 h Chiquita Room. Villarroel, 25. Barcelona. Activitat gratuïta.

“Vagues, Dolents i Perillosos Socials”
Celebrar la vida en El Cangrejo del Raval Dijous, 3 de febrer de 2022 de 22 a 1 h Entrada: 15 euros.

 

Visita Guiada per Daniel Gasol a l’exposició | Castellà

 

 

«L’ordre social està basat en el silenci de gairebé tothom. Els amos monopolitzen la paraula. I a la família, a l’escola, a l’església, a la fàbrica, a l’hospital, al quarter, a la presó, ens inoculen la paraula de l’amo-meitat vacuna, meitat verí: barrera contra el pensament.» Pacte de silenci. Temps de canvi. Herències d’una transició no resolta.«Un individu sotmès a l’examen deixa darrere seu un rastre documental del qual difícilment es podrà alliberar; ans, al contrari, aquest rastre constituirà la seva biografia, la seva individualitat. La “història” de les vicissituds escolars, mèdiques, militars, policials, judicials… d’una persona, l’aniran modelant com a subjecte diferenciat. D’aquesta forma, els resultats de l’examen continuat permeten construir el subjecte individual (…) l’examen converteix el subjecte en un “cas”, en objecte d’un saber i d’un poder. Un subjecte que pot ser descrit i analitzat i jutjat, però un individu que ha de ser encarrilat, normalitzat i corregit.»

Progressa adequadament. Cal millorar. Punt positiu. Dos punts negatius. Probablement els que vam ser educats en les lògiques d’allò que semblava ser una transició política, tinguem en aquestes expressions el record amarg d’una educació que encara es construïa d’una manera disciplinària. Norma i llei. Vigilar i castigar. O que sota l’aparença de certes experiències de llibertat es continuaven construint estructures i esquemes que no només perpetuarien els sistemes heteropatriarcals de la família postfranquista, sinó que, rere d’aquell “progressa adequadament”, s’avançava cap a aquell estat del benestar que no era altre que el d’un liberalisme encobert que queia com una capa fosca sobre allò que els Pactes de Madrid solament van deixar en l’aire.

Ganduls i facinerosos era una expressió que poc ens sonava als que ens vam educar en la dècada posterior a la mort de Franco. A l’Espanya del canvi, aquella que s’encaminava com un elefant en una cristalleria a l’entrada a la Unió Europea, aquella que firmava els pactes de l’OTAN i s’alineava amb els constructors del Nou Ordre Mundial, aquestes paraules eren obstacles per a una suposada democràcia moderna. Autocensura i repressió interioritzada després de molts anys de dictadura i postguerra. Amnèsia i addicció, mono del desencanto, com ho va anomenar Teresa Vilarós, que va continuar campant entre les produccions culturals dels anys vuitanta, entre plomes, xeringues i síndromes vàries. Ganduls i facinerosos, marietes i ionquis, els nous subjectes criminals.

Ganduls i facinerosos. Vagabunds, nòmades, proxenetes i altres comportaments considerats antisocials van ser els que perseguia aquesta ordre aprovada per les Corts de la Segona República el 4 d’agost de 1933 i modificada pel règim franquista el 15 de juliol de 1954 per incloure-hi la repressió als homosexuals. Una normativa disciplinària amb què es pogués regular els desitjos i els cossos. Cossos de delicte, cossos reprimits, cossos de llei, cos social. «Consell de guerra al plaer. Es jutja el plaer perquè el plaer els fa por, es jutja l’homosexualitat perquè és una forma d’obtenir-lo.»

Ha passat gairebé un segle des de la instauració de la coneguda com a Ley de vagos y maleantes i part d’aquella narrativa perdura, els fantasmes d’un altre temps continuen passejant entre nosaltres, amb uns altres rostres i noms. «Qualsevol que a través de la dolçor o els privilegis intenti atenuar o abolir la rebel·lió, destrueix per a si mateix totes les possibilitats de salvació. I ningú no pot perdonar el crim si no és primer culpable i condemnat.»
Mentre l’esquerra melancòlica segueix parlant de progrés i canvi, el conservadorisme continua revivint els fantasmes del passat en una impossible marxa enrere que ens situa en un veritable entrebanc sense sortida. Aquí i ara, on el silenci es trenca.

“Orden público: Vagos, Maleantes y Peligrosidad Social” es proposa com una reactualització d’aquells dispositius de normativització i vigilància, performant l’arxiu, alterant la còpia, portant-la fins al temps actual, on persisteix sota noves estratègies de dominació, les d’un capitalisme que ens imposa les seves lògiques de supervivència precària.

Escriu Anna Tsing a La seta del fin del mundo. Sobre la posibilidad de vida en las ruinas capitalistas, «però i si —com suggereixo— la precarietat és en realitat la condició del nostre temps?; o per dir-ho altrament, i si el nostre temps constitueix el moment idoni per percebre la precarietat? I si la precarietat, la indeterminació i tot allò que concebem com a trivial constitueixen el centre de la sistematicitat que cerquem? La precarietat és la condició de ser vulnerable a altres. Les trobades impredictibles ens transformen; no tenim el control, ni tan sols de nosaltres mateixos. Incapaços de basar-nos en una estructura de comunitat estable, ens veiem abocats a una sèrie de conjunts canviants que ens reconfiguren a l’igual dels nostres semblants. No podem confiar en l’statu quo; tot es troba en fluctuació constant, inclosa la nostra capacitat de supervivència. Pensar en termes de precarietat transforma l’anàlisi social. Un món precari és un món sense teleologia. La indeterminació, la naturalesa no planificada del temps, resulta aterridora; però pensar en termes de precarietat fa palesa que la indeterminació també possibilita la vida.»

Jesús Alcaide
Comissari independent i crític d’art

 

Daniel Gasol

Daniel Gasol

Daniel Gasol

Daniel Gasol

Daniel Gasol

Daniel Gasol

Daniel Gasol

Daniel Gasol

Artista

Daniel Gasol

Daniel Gasol és artista i Doctor per la Universitat de Barcelona (2015). La seva pràctica artística gira entorn de la mediació, la pedagogia crítica i les dinàmiques col·lectives. Qüestiona discursos dominants construïts per poders fàctics sobre identitat, treball, classe o consum que converteixen formes de ficció i/o realitat. Inicia la seva trajectòria combinant la recerca i la producció artística, indagant sobre els mecanismes que constitueixen narratives hegemòniques.

Saber-ne més
http://Daniel%20Gasol