Barbette Perspectiva

Aquest últim mes lliurem el nostre espai físic i mental a The Yellow Book, un projecte que posa el focus sobre la transmissió del coneixement a través dels llibres i les biblioteques. L’artista Jaro Varga qüestiona a través d’aquest projecte la forma amb què les narratives dominants de la nostra societat acostumen a explicar els esdeveniments, encobrint moltes capes de les històries en benefici de la perspectiva hegemònica. Al centre d’aquesta acció crítica: els llibres i les biblioteques, que com a vehicle de transmissió del coneixement universal, perpetuen una cultura incompleta. Durant el seu temps en residència a Chiquita Room, l’artista ha seleccionat una sèrie de títols dels fons de diverses biblioteques per a connectar-los amb noves referències de la seva biblioteca personal. Per això, Jaro els aparella creant un diàleg entre ells, que es materialitza en l’intercanvi de les seves portades, dibuixades en sobrecobertes transparents. Així, traça connexions inèdites, rellegint el coneixement de manera crítica i transversal, ampliant significativament la perspectiva de cada tema i portant al seu públic (igual que a si mateix també) a fer-se preguntes.

Una de les connexions d’aquesta lectura crítica comparada es centra en la història de Barbette: un ballarí i acròbata transvestit, nascut a Texas el 1904 com Vander Clyde, que durant els anys 20 i 30 del segle XX s’exhibia com a artista de cabaret al ritme de la música de Wagner i Rimski-Korsakov, vestint-se i maquillant-se com una dona.

Clyde, que de petit practicava el funambulisme sobre la corda d’estendre de la seva mare, va marxar als 14 anys de casa per a obrir-se pas com a acròbata de circ. Va ser a San Antonio en resposta a un anunci publicat per una de les famoses germanes Alfaretta. L’altra germana havia mort i la primera buscava una substituta per a un acte de trapezi i anell giratori. Va ser ella qui li va dir que la roba de dones sempre fa que un acte de filferro sigui més impressionant, que els salts i girs són més dramàtics en una dona, demanant-li si no li importaria vestir-se com una noia. Així va començar la seva carrera circense, com una de les meitats de l’equip de dansaires aeris The Alfaretta Sisters, realitzant el seu número vestit com una bella jove. Va aconseguir gran popularitat en tots els Estats Units, i després d’haver desenvolupat un acte en solitari, va debutar a Europa el 1923. Va ser llavors quan va arribar la seva major fama, sobretot a París on va entrar en contacte amb escriptors, artistes, músics i poetes.

Le numéro Barbette, com ho acostumava a anomenar Jean Cocteau en el seu assaig sobre ella publicat en la Nouvelle Revue Française en 1926, ja s’havia allunyat de la simple imitació de l’acte de trapezi d’una dona. Ara ho concebia com un exercici de mistificació, un joc sobre el contrast entre el masculí i el femení, o millor dit la seva fusió.

“Sempre havia llegit molt a Shakespeare, i pensar que aquestes meravelloses heroïnes seves eren interpretades per homes i nens em va fer sentir que podia convertir la meva especialitat en una cosa única. Volia una actuació que fos una cosa bella; per descomptat, hauria de ser una bellesa estranya”.

Barbette, article del New Yorker de Francis Steegmuller, 1969

Le número Barbette, molt famós a París, atreia a molt de públic. L’aristocràcia i l’elit cultural del moment quedava fascinada per aquesta interpretació que relacionava el transformisme amb el circ.

“Caminava per la corda fluixa per sobre del públic sense caure, per sobre de la incongruència, de la mort, del mal gust, de la indecència, de la indignació”.

Cocteau, Le numéro Barbette

En entrar en escena Barbette apareixia com una “criatura enlluernadora”, escrivia Cocteau. ”Llança la seva pols amb tal força que a partir d’aquest moment queda lliure per a concentrar-se en el seu treball de filferro, en el qual els seus moviments masculins l’ajuden en comptes de delatar-ho”. El poeta comparava l’efecte combinat de l’abillament i de l’elegància de Barbette a un núvol de pols llançat als ulls dels espectadors, que totalment fascinats per ella quedaven atrapats en la seva màgica il·lusió femenina fins al final de l’actuació, quan aquesta es convertia en un lent i calculat strip-tease. Barbette es treia la perruca i adoptava exagerades posicions masculines, revelant el seu cos, desdibuixant els rols de gènere i deixant el seu públic (no massa acostumat a una identitat encara no establerta com la transgènere) atònit. “Fa rodar les espatlles, estira les mans, infla els músculs, paròdia el passeig esportiu d’un golfista… I després de la quinzena aparició en escena després d’abaixar el teló, més o menys, pica l’ullet, canvia d’un peu a un altre, fa una mímica de disculpa i fa un petit ball de carrer, tot per a esborrar la fabulosa impressió moribunda que ha deixat l’acte”, escrivia Cocteau.

L’artista i fotògraf Man Ray va retratar a Barbette l’any 1926 en una sèrie de fotografies, tant de la performance com del llarg procés de transformació prèvia de la seva aparença. La sèrie presenta una persona entre home I dona en una atmosfera d’indefinició de gènere. Les fotografies van ser després publicades el 1934 en un llibre anomenat Men before the mirror, una col·lecció de retrats tradicionals (de busts) d’artistes d’avantguarda molt famosos, en què cada foto portava el nom de la persona retratada. En l’última pàgina, dedicada a Barbette, es troba una foto seva, del seu cos sencer, sense cap referència al seu nom. Entre tants homes ella està presentada com una persona anònima, mostrant la masculinitat líquida del personatge, però al mateix temps definint-la com a exòtica, reflectint de fet la que havia de ser la percepció de la identitat transgènere o transsexual en el cercle de les avantguardes. Perquè en certa manera l’exòtic, si alguna cosa fora de l’ordinari ens fascina, pot convertir-se en una etiqueta típica des d’una perspectiva dominant, masclista en aquest cas, que pot implicar una nota de retret o una acusació vetllada d’extravagància i d’originalitat ostentosa. La perspectiva de l’home occidental viril i conqueridor, enfront de l’altre món, llunyà i salvatge, feminitzat i passiu.

Le número Barbette és també un llibre publicat el 1980, que recull l’assaig de Cocteau, la sèrie de fotografies que li va fer Man Ray i l’article del New Yorker escrit per Francis Steegmuller el 1969 sobre la seva trobada amb Barbette. Aquest llibre és part del fons de la biblioteca de la Fundació Antoni Tapiès de Barcelona i ara també part del projecte The Yellow Book. Jaro connecta aquesta història al llibre Decolonizing Sexualities: Transnational Perspectives, Critical Interventions, una publicació del 2016 que, amb la seva col·lecció de textos (poesies, assajos i declaracions), contribueix al camp crític dels estudis queer decolonials, demostrant com sexualitat, raça, gènere i religió s’entrecreuen a nivell transnacional. Un llibre que treu a la llum com la modernitat va construir, va projectar i va mantenir el projecte d’heteronormativitat, que continua vigent avui dia.

Decolonizing Sexualities: Transnational Perspectives, Critical Interventions [2016] es pot veure Iiconsultar a Chiquita Room y Le numéro Barbette [1980] a la biblioteca de la Fundació Antoni Tapiès fins el 15 de maig.