Caure i aixecar-se, un talent en femení Música

A Chiquita Room el proper dijous 22 d’octubre tindrem dues sessions d’escolta de la peça Falling, integrada en l’exposició Time Bends as We Come Closer de Pedro Torres, un paisatge sonor compost per tres peces musicals de tres compositores: Walking & Falling (1982), de Laurie Anderson; Falling (2011), de Meredith Monk; i Falling, Catching (2010), d’Agnes Obel. En aquesta obra, l’artista fa una reflexió sobre el fet de caure, i com els nostres cossos experimenten constantment aquest moviment a causa de la força gravitatoria. Caminar és un permanent caure per aixecar-se. En aquesta obra, però, l’artista també fa una reflexió des d’una perspectiva de gènere, sobre la manca de personatges femenins en la Història de la Física i de la Ciència, i és per això que les tres peces musicals són de dones artistes.

Però, com sabem, això no passa només en el món científic, i és que en aquesta habitació ens encanta parlar de dones que fan coses i creiem que cal reivindicar-nos, i donar-nos el valor i el lloc que ens pertany a la Història, però també en totes les històries i totes les disciplines. És per això, que aprofitant aquesta peça musical i una llista d’spotify que ens acompanya, m’agradaria apropar-vos a tres talents femenins, tres dones compositores que mereixen el seu espai dins la Història de la Música, sovint eclipsat pels grans mestres que ho han sigut per les seves condicions i privilegis.

Remuntant al segle XVI, trobem a Francesca Caccini nascuda a Florència el 1587, compositora, cantant, professora de música i poeta, i la primera dona en compondre una òpera. Va ser intèrpret a la Cort d’Enric IV i va consagrar-se com a artista sota la protecció de Cristina de Lorena Medici — que de fet, durant els Medici va haver-hi unes quantes dones capdavanteres en el mecenatge artístic —. Caccini va captivar tot el paradigma europeu musical del Renaixement. El seu gran èxit va ser l’obra La liberazione di Ruggiero dall’isola, la primera òpera italiana en tornar-se internacional.

Temps més tard, nascuda el 1819 trobem la pianista i compositora, Clara Wieck (coneguda com a Clara Schumann, després de casar-se). De fet, la seva genialitat va ser clau per a difondre l’obra de la seva parella, Robert Schumann. Clara va ser pianista, compositora i professora de piano. Autora romàntica que va encisar tot el cercle musical contemporani, fins al punt que un escriptor vienès anomenat Franz Grillparzer, va escriure un poema titulat “Clara Wieck & Beethoven” després d’escoltar-la tocar. Però sent dona no era fàcil formar part d’aquell cercle intel·lectual i no se sentia còmode. Schumann va sentenciar: Va haver-hi un temps en què jo creia tenir talent creatiu, però he renunciat a aquesta idea; una dona no ha de tenir desig de compondre, si cap ho ha fet, per què jo podria fer-ho?

És per coses com aquesta, que encara tinc més ganes de visibilitzar artistes i creadores i de seguir aprenent de dones emblemàtiques. Un altre dels exemples infinits que podríem posar és Alma Schinder (coneguda com a Alma Mahler). Vienesa del 1879, una altra compositora a la qual van privar de viure lliurement i va deixar d’exercir després de casar-se.

La núvia del vent en l’obra d’Oskar Kokoschka, i porta aquest nom perquè Alma sempre va ser una ànima lliure, empoderada, que va encisar tot el paradigma artístic de l’època. També es diu que és el personatge femení que apareix en l’obra El Petó de Gustav Klimt. 

Tot i que tenia gran talent per la música, la seva obra és bastant breu. Només en coneixem 16 lieders. Un lied és una cançó lírica curta, un poema musicat a una sola veu normalment acompanyada d’un piano. Mahler va haver de deixar la música, ja que va veure’s obligada per Gustav Mahler abans de casar-se. Aquest va obligar-la a signar un contracte renunciant a la seva faceta de compositora, així que després de la unió la seva dedicació va consistir en corregir les composicions del seu marit. Després de la mort de Gustav, Alma va tornar-se a introduir al terreny artístic participant en l’escola Bauhaus. Durant la Segona Guerra Mundial va haver d’exiliar-se als EUA, però ja mai més va abandonar la pràctica artística. 

Les dones descrites en aquest article, són alguns exemples de totes les que podríem posar. I encara que no hem d’oblidar que eren dones de les elits socials de l’època i que la seva condició de classe les va permetre ascendir i formar part del circuit intel·lectual, també van patir discriminacions i conflictes per la seva condició de gènere. I al cap i a la fi, són una excusa per a reivindicar que sí que hi ha dones en la Història, i en totes les disciplines: en la física, la química, la música o en l’art; però que per a conèixer-les,  i a causa del sistema patriarcal en el qual vivim, hem de transcendir victimismes i paternalismes, aprofundir, llegir i investigar. I d’aquesta manera, donar-nos el lloc i l’espai que ens pertany.